Thursday, July 30, 2009

El naixement de les colònies industrials a Catalunya

Durant la segona meitat del segle XVIII, el Regne Unit va esdevenir bressol d'una nova era, marcada per un veritable allau de transformacions econòmiques, socials, tecnològiques i culturals, tans sols equiparables quant a impacte als canvis produïts durant el Neolític: la Revolució Industrial. Catalunya no trigaria a abraçar els nous patrons productius que preconitzava aquesta nova etapa, i que canviaria no només la seva fesomia, sinó la concepció tradicionals de les relacions humanes i laborals. De fet, mentre que la irrupció de xemeneies, canals industrials i plantes fabrils va conferir una nova aparença a tota la geografia catalana, les necessitats inherents a les fàbriques van portar sota el braç formes de vida inèdites fins aleshores. I aquestes trobarien en les colònies industrials (complexos generalment isolats que albergaven naus de producció, habitatges per als obrers que hi treballaven i altres serveis) una de les seves manifestacions més pregones.

Així, el 21 de novembre del 1855 es va promulgar la llei per la qual s'atorgaven privilegis fiscals als negocis privats que s'establien de bell nou, text que beneficiava fonamentalment les àrees rurals. Aquestes zones, i molt especialment aquelles que s'estenien al llarg del curs dels principals rius catalans (com el Llobregat, el Cardener, el Ter o el Fluvià) aviat s'erigirien no només en un pol econòmic de primer ordre, sinó també en l'epicentre on es concentrarien bona part de les nounades colònies (en total se’n construirien 72 a tot Catalunya). La proximitat dels recursos fluvials constituïa un aspecte vital: privat de la presència de carbó —a excepció d'alguns jaciments com els de Cercs o Sant Joan de les Abadesses—, el Principat es va veure forçat a recórrer a l'energia hidràulica per pal·liar els elevats costos derivats de la importació d'aquest mineral.

Per tal de captar mà d'obra disposada a instal·lar-se permanentment en les noves colònies, els promotors dels complexos fabrils posaven l'èmfasi en el seu emplaçament rural, semblant al dels treballadors procedents del camp i allunyat del soroll i la brutícia propis dels nous barris obrers de les grans ciutats. Ara bé, la ubicació de les colònies no cercava la comoditat dels seus ocupants, sinó mantenir els obrers distanciats dels principals focus de resistència sindical, radicats generalment a les principals urbs catalanes. A més, en alguns casos —com el de la colònia Vidal, a Puig-reig, Berguedà (foto)— s'exigia que els nouvinguts fossin de confessió catòlica (l'ateisme s'associava als plantejaments anarquistes) i, fins i tot, s'exigia que a cada habitatge llogat hi hagués un mínim de persones treballant per al patró.

En qualsevol cas, les condicions laborals imposades als obrers no eren precisament idíl·liques, ja que es concretaven en jornades de 12 hores diàries de dilluns a dissabte, baixes no retribuïdes, un ambient insalubre en l'interior de les naus fabrils (on les humitats, la brutícia i els accidents eren una realitat habitual) i absència de vacances durant tot l'any. D'altra banda, els salaris acostumaven a ser més baixos que els que es pagaven a la ciutat, ja que els patrons argumentaven que la colònia cobria totes les necessitats dels seus ocupants, com ara l'escola, les botigues de productes de primera necessitat, la sanitat, l'església i, en alguns casos, altres serveis bancaris, lúdics, esportius i culturals. En qualsevol cas, el desplegament de totes aquestes facilitats no sempre obeïa a una actitud paternalista, sinó a una motivació econòmica: si els treballadors feien totes les seves despeses a la colònia, part dels seus salaris tornaven a revertir en l'amo. El 1905, la colònia Vidal oferia entre 17 i 30 pessetes setmanals als homes, de 15 a 17 a les dones i de 6 a 9 als nens.

Per bé que el 1900 es va prohibir per llei el treball dels infants menors de 10 anys, les fàbriques dedicades al tèxtil acostumaven a assignar tasques a criatures encara més joves, ja que la mida i l'agilitat dels seus dits era molt preuada en la producció de fils i teixits.

Tot i que la forta crisi que va afectar el sector als anys 80 (i que va provocar el tancament de nombroses fàbriques) algunes d'aquestes colònies encara compten amb un petit nombre d'habitants, fonalmentalment antics treballadors i les seves famílies. A més, molts d'aquests nuclis residencials encara preserven l'habitatge de l'amo, molt més luxós que la resta d'habitatges i signe del seu poder sobre els obrers.

Algunes d'aquestes antigues colònies, fins i tot, s'han condicionat com a museus. És el cas de la colònia Borgonyà (1893), situada a Sant Vicenç de Torelló i promoguda per la Compañía Anónima de Hilaturas Fabra i Coats, d'origen escocès. Encara s'hi poden visitar un casino-teatre, l’anomenada «casa-cuna» i altres serveis adreçats als treballadors. S'hi pot contractar una visita guiada, amb reserva prèvia, per a grups de 15 persones o més. També al llarg del Ter, hi sobreviuen d'altres com la colònia Recolons (al Freser), l'Estebanell (Camprodon), El Dolcet (Manlleu) o Bonmatí (Sant Julià de Llor).

Quant al Cardener, hi destaquen Cardener les colònies d'Antius, el Cortès i Can Cavaller, al terme municipal de Callús.

Pel que fa al Llobregat, un altre exemple es trobaria a la la colònia Sant Corneli, propera a les mines de Cercs, les quals van deixar-se d'explotar el 1991. La localitat acull en l'actualitat un museu dedicat l'extracció del carbó. Tampoc no es pot obviar la ja esmentada colònia Vidal, així com Cal Rosal (propera a Berga), Cal Forcada (L'Ametlla de Merola), Sedó (Esparraguera) o la colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló), del 1891, on es pot admirar el llegat arquitectònic d'Antoni Gaudí. Al seu torn, a Gironella, la Torre de l'Amo de Viladomiu Nou alberga el Centre d'Interpretació del Parc Fluvial de les Colònies del Llobregat, on es pot obtenir més informació sobre un dels períodes més àlgids de l'economia catalana.