Breu història dels parcs d'atraccions de Barcelona

Coincidint amb les vacances estivals, els grans parcs temàtics esdevenen un potent pol d’atracció per a les famílies amb fills i filles. Tot i que aquesta tendència és relativament nova —a l’Estat espanyol es consolida a mitjan anys 90, amb l’aparició de complexos lúdics com Universal Studios Port Aventura (Salou-Vila-seca, Tarragona), Warner Bross Park (Madrid) o Terra Mítica (Alacant)— aquests espais de diversió compten amb uns precedents quasi centenaris. En efecte, els parcs d’atraccions tradicionals, nascuts a l’albada del segle XX i a redós d’una classe mitjana cada cop més estesa, van ser producte d’un teixit social revifat per la revolució industrial i encisat pels vents de modernitat que bufaven des de l’altra banda dels Pirineus.

Un exemple il·lustratiu d’aquesta nova filosofia del lleure es troba a la ciutat de Barcelona, una urbs que, després de renovar-se amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, començava a acollir una població delerosa de gaudir de noves propostes d’oci.

El primer recinte d’aquestes característiques que es va inaugurar a Espanya (essent també un dels primers del món), és, casualment, l’únic que encara sobreviu a la capital catalana. Es tracta del Parc d’Atraccions del Tibidabo, construït entre 1899 i 1901 i fundat pel doctor Salvador Andreu, artífex de la urbanització de l’anomenada cota 500 de Collserola. Entre les seves atraccions més antigues, hi destaca el Museu d’Autòmats (un dels més cèlebres del món, amb figures centenàries que segueixen funcionant com el primer dia), l’emblemàtic Avió (inaugurat el 23 de setembre de 1928) i la seva famosa sala dels miralls (renovada el 2008 i rebatejada com a Miramiralls). El gener del 2000, i després de grans dificultats econòmiques i de gestió, l’Ajuntament va anunciar l’adquisició del parc per 1.091 milions de pessetes. El 2007, es va donar llum verda la tala de 200 alzines centenàries per a construir una nova muntanya russa, fet que ha esperonat el naixement de la Plataforma SOS Tibidabo, de signe ecologista.

L’altre gran epicentre de l’oci a la capital catalana va erigir-se una dècada més tard a la carretera de Sant Cugat, no gaire lluny del cim de Collserola: naixia així el Parc d’Atraccions del Casino de la Rabassada, promogut per la Societat Inmobiliària de Sports i Atraccions, amb seu a Barcelona. El germen del parc cal cercar-lo en l’edificació, el 1899, del Gran Hotel-Restaurant de la Rabassada (obra de M. Lechevalier Chevignard) i, el 15 de juliol de 1911, amb l’entrada en funcionament d’un majestuós casino sota el patrocini d’Andreu Audet i Puig, amb un pressupost de 2,5 milions de pessetes. El complex aviat es va fornir d’un espectacular parc d’atraccions d’inspiració forana. Entre els seus al·licients, es compten una espectacular muntanya russa de 2 km de recorregut (l’anomenada Scenic Railway), La Maison Hantée (o Casa Encantada) el Palais du Rire (Palau de la Risa) el Féu de Boules (o joc de bitlles) i el Cake Walk Building.

El 1912, emperò, el governador civil de Bacelona va prohibir el joc, circumstància que va precipitar la fallida de la societat que gestionava el casino. Tot i això, el parc d’atraccions i l’hotel restaurant van continuar amb la seva activitat, mentre que les sales de joc van poder recuperar-se anys després. Una nova il·legalització de les cases d’apostes, rubricada en aquest cas pel general Primo de Rivera el 1929, va suposar l'inici de la fi del complex de la Rabassada (el restaurant, per exemple, tancaria un any més tard). A la dècada del 1940, les estructures que encara restaven dempeus van albergar un quarter de carabiners.

Un altre dels recintes d‘atraccions pioners a la ciutat comtal va ser Saturno Park, inaugurat el 25 de maig de 1911 al parc de la Ciutadella i inspirat en els principals complexos d’esbarjo europeus. Nogensmenys, la seva posada en funcionament va motivar nombroses crítiques, ja que es tractava d’una activitat lucrativa que funcionava en un espai públic. Com a atracció estrella, hi va destacar una muntanya russa (a la imatge) i un tren de vapor. La vida de Saturno Park va ser breu, ja que va tancar les seves portes el 1920. Coincidint amb la seva clausura, va entrar en funcionament al costat del llac la Ciutadella un nou ferrocarril que funcionava per combustió interna i que efectuava un recorregut de 200 m. A finals dels anys 50, el mitjà de transport esmentat encara subsistia.

Amb motiu de l'Exposició Universal del 1929, es va instal·lar als terrenys que avui acullen el club hípic de la Fuixarda (a Montjuïc) un nou parc d’atraccions, dotat d’un trenet en miniatura que seguia un itinerari superior als 2 km. El recinte es desmantellaria als anys 30.

Altres parcs lúdics van ser els Jardinets del passeig de Gràcia, el Turó Park (inaugurat el 1934 a la carretera de Sarrià, on avui es troben els jardins d'Eduard Marquina, i dissenyat per Nicolau Maria Rubió) i el Luna Park, a Montjuïch (1930-1936). Cap d’ells no va sobreviure a la Guerra Civil. A aquests se sumen les Atraccions Apolo (1935), predecessores de la sala de ball homònima (1946) i clausurades en la dècada de 1970. També durant la postguerra, concretament el 1941, Asunción Barrachina va posar en marxa a la plaça de Gal·la Placídia, al barri de Gràcia, les Atraccions Caspolino, amb vehicles importats de París. Aquestes han estat les últimes a desaparèixer a Barcelona, circumstància que es va produir el 2005.

L’últim parc d’atraccions a obrir les seves portes va ser el de Montjuïc (1966), gràcies a una iniciativa de l’empresari José Antonio Borges Villegas. El recinte, que s’alçava sobre els terrenys que havien acollit el Luna Park, va canviar de mans els anys 70, moment en què va ser venut a l’empresa Parque de Atracciones, S.A. (PASA). La companyia va realitzar una forta inversió que va convertir el parc en un dels més moderns. A la dècada del 1980, a més, va atraure actuacions musicals i concerts a càrrec d’artistes consagrats. L’entrada en funcionament, a principis dels 90, de la muntanya russa més ràpida d’Europa (el Boomerang, que assolia una velocitat de 80 km per hora) va ser una de les darreres fites del complex, que va veure com el 1996 expirava la seva concessió municipal. El permís, de 30 anys de durada, no va ser renovat. Aquest fet va ocasionar el tancament definitiu del parc 27 de setembre del 1998, dos anys abans de l’adquisició pública del parc del Tibidabo (tot i que l’empresa de jocs educatius Lego havia mostrat el seu interès per continuar explotant el parc). L’any 2000, el consistori barceloní va anunciar la creació d’uns jardins a la zona, que acabaria assolint una considerable degradació.

Com nines trencades pel temps, les modes i els interessos econòmics, la història dels parcs d’atraccions de Barcelona ens mena a un passat recent i quasi oblidat, per bé que capaç de despertar l’enyorança, la nostàlgia i els somnis infantils dels seus antics visitants.

Crèdit de la imatge: BOIX, Ernesto. Catàleg de targetes postals de Barcelona ATV. Barcelona: Ausa, 2002.