L'educació com a forma de control

Els moments previs al període d'exàmens de juny —aquest és, precisament, el motiu de l'escassa actualització del bloc durant els darrers dies— són un bon moment per a analitzar la vessant més fosca de l'activitat educatiu: el plantejament del sistema educatiu com a forma de control i enquadrament de la societat civil.

Abans d’endinsar-nos en el binomi apuntat al títol del post, valdria la pena de recordar que el lligam existent entre l’educació —entesa per M. Mead com a un «procés mitjançant el qual un individu en procés de formació és iniciat a l’herència cultural que li correspon»— i el concepte control—polític, institucional, religiós...— arrenca des del període clàssic. En efecte, ja a l’antiga Grècia la pedagogia queda supeditada al món polític de les lleis i dels reglaments, bo i constituint una educació de tipus fonamentalment instituciona. Tant és així que tot aquell que no s’adaptava a la regla social era vist com un malalt.

Per la seva part, Octavi Fullat (2000: 20) també proposa una definició de l’educació que al·ludeix implícitament al control, en la mesura que es refereix a l’activitat educativa quant a «adaptació als costums socials».

Per bé que aquest model s’ha perllongat secularment fins al moment actual, caldria assenyalar un moment històric d’inflexió que coincidiria amb la difusió del pensament de Rousseau. Malgrat que amb ell, òbviament, no desapareix pas el model educatiu descrit, aquest teòric faria possible el centre rector de l’educació deixarà de banda el valor autoritat de la tradició, tot centrant-se en la llibertat individual, en el no-dirigisme. I amb Rousseau, de l’antic home sotmès a l’autoritat es passarà a un altre de lliure i autònom. Aquesta postura vindrà de la mà d’una descentralització creixent dels plans d’estudi, o el que és el mateix, d’una tíbia emancipació de l’educació pel que fa als poders fàctics.

Al segle XIX, el pedagog britànic Herbert Spencer — representant de l’existencialisme social— seria un dels primers a criticar obertament el control de l’escola per part de l’Estat (1983: 88):

«El siglo en que se creía que toda la industria debía vivir a la sombra de un régimen de protección y prohibición [...], un siglo semejante [el s. XVIII], por fuerza había de prohijar la idea de que el espíritu de un niño debe ser artificialmente dirigido y de que su energía le es comunicada por el maestro, siendo como un receptáculo de las nociones que en él se depositan y con las cuales es posible es posible construir el edificio que nos proponemos».

Malgrat tot, la vigència del control burocràtic de l’educació rebria una alenada d’aire fresc amb el Despotisme Il·lustrat: en efecte, mitjançant la llei francesa del 22 de desembre de 1789 se supeditaven els poders educatius a les insstàncies públiques. Al seu torn, la llei del 10 de maig de 1806, l’Estat es reservaria el monopoli de l’escola. Tampoc no ajudaria gaire una de les concepcions més esteses de la Il·lustració, segons les quals la raó ha de sotmetre’s a la tradició i a l’autoritat, que són formes d’obscurantisme. A més, del pensament de l’enciclopedista francès Diderot naixeria el concepte d’educació nacional. Mitjançant aquest, hom miraria de formar ciutadanes i ciutadans a través de la uniformització de programes i mètodes. Des d’aleshores, aquest sistema d’unificació escolar —tal i com ens recorda Fullat (íbidem)— ha resultat tan temptador com rendible, ja que una única classe social ben controlada serveix més als interessos de l’estat-nació i de l’estat-partit únic. La unificació curricular es basa en la ideologia o, com apunta aquest teòric, a interessos econòmics.

I ja que es parla del control, fóra bo d’incidir en un concepte estretament lligat a aquest: el de prohibició. Per a Fullat, aquest terme esdevé indissociable dels de cultura, tècnica i institució. Com assenyala l’autor, l’ésser humà no és pas simple naturalesa, ja que està sotmès a l’ordre. La prohibició és, doncs, la categoria que organitza el fet antropològic o civilitzat.

Per bé que els continguts de la prohibició són històrics, cal considerar la prohibició com a categoria, fins a tal punt que si es prescindeix d’aquest concepte no es poden separar pas la naturalesa de la civilització. El concepte de prohibició, segons aquest autor, radica en la gènesi mateixa de la societat: així ho matisa Sigmund Freud a Tòtem i tabú (1913), on ancora el terme en qüestió en l’arrel mateixa de les pràctiques religioses de les tribus primitives i en les pugnes entre tribus.

D'altra banda, la prohibició, quant a fonament de l’organització social, determina la funció i el valor de l’ésser humà dintre del sistema: cada individu ha de desenvolupar unes funcions que els altres tenen prohibides. La prohibició és, en definitiva, la condició que fa possible totes les prohibicions empíriques. Restar subjecte/a a la prohibició implica dolor, perquè hom es decanta envers la necessitat i entra en el risc de desobeir i d’esdevenir radicalment culpables, o sia, lliures o civilitzats.

En aquest sentit, pel que fa a la pedagogia o ciències de l’educació (és a dir, l’art d’ensenyar) Fullat distingeix entre pedagogies polítiques (representades per Plató i cimentades en el control de autoritats socials) i pedagogies morals (exemplificades en Sòcrates i referents a l’autoritat de la pròpia consciència). Per tant, podem concebre el control com a inspecció i intervenció per part d’una autoritat o institució.

Fóra bo recordar l’origen etimològic d’institució: —statuere in, que vol dir «ordenar, col·locar en». Paradoxalment, emperò, la llibertat és vista al segle XVIII com a instrument de progrés i alliberament. I és que, de fet, la història de l’educació servirà per a la utopia «alliberament». Ja per a acabar, veiem el signficat de llibertat: «acte mateix del lliure albir, entès més enllà de qualsevol experiència possible, externa o exterior».

A la imatge, miniatura que representa un filòsof ensenyant les Grans Cròniques de França (1375-1379) (Bliblioteca Muncipal de Castres, França).