Saturday, November 18, 2006

La filosofia científica durant el segle XX

Una de les constants que ha caracteritzat la filosofia de la ciència al llarg del segle XX ha estat una revisió permanent dels supòsits lògics i epistemològics que el corrent neopositivista dels anys 20 i 30 –també anomenat empirisme lògic o positivisme lògic– havia manllevat de l’empirisme clàssic, sorgit a l’Edat Moderna.

Ara bé, davant de l’ingent allau de detractors que va conrear aquest corrent, com es veurà tot seguit, caldria preguntar-se on radicaria les causes d’aquesta multiplicitat. L’esclat de dues conflagracions mundials inèdites, capaces de fer trontollar fins i tot els fonaments d’allò que el gènere humà abans judicava com a inqüestionable; la sensació de vulnerabilitat que envaeix l’individu a causa d’aquests episodis i que el menen a un intent desesperat de redescobrir la raó (relegant així la base que sustenta l’empirisme)... És del tot plausible que aquests punts d’inflexió en la història hagin menat envers una revisió dels corrents filosòfics secularment cimentats en l’experiència. Ans aquest replantejament no només afectaria el pensament científic, sinó la ciència per se. I és que, per primer cop, l’ésser humà assisteix corprès a una implementació de la ciència que no s’adreça pas al progrés, sinó a la destrucció. A més, també caldria referir-se als esforços unitaris de totes les disciplines acadèmiques (com ara la historiografia, la lingüística o la sociologia, com s’apuntarà més avall) a auxiliar la filosofia contemporània en el seu procés de catarsi.

Abans de res, convindria, però, resumir breument la teoria que ens ocupa. Grosso modo, els postulats que cimentaven el neopositivisme es distingien per restar exonerats de compromisos teòrics (en defensar el caràcter neutral de les observacions científiques respecte a les diferents concepcions del món) i per bandejar la noció de necessitat en les relacions de causa i efecte (concebudes com a un mer producte del llenguatge humà). Contràriament, es decantava per entendre les lleis científiques com a regularitats.

Però potser una de les posicions de l’empirisme lògic que generà més crítiques va ser l’adopció del principi inductiu. En virtut d’aquest, si en un conjunt de circumstàncies controlades s’observa un gran nombre de casos amb una determinada característica, hom haurà de suposar que el aquests presentaran sempre el mateix tret. Això, emperò, general una problemàtica cabdal: què és el que faculta al científic per a realitzar aquest trànsit des d’uns enunciats particulars envers uns altres enunciats de caire universal. Aquesta qüestió alimentà una de les principals crítiques que, des del camp del falsacionisme, va formular Karl R. Popper (1902-1994). Segons el teòric austríac, les lleis generals no poden entrar en contacte amb l’experiència pel fet que existeixin casos particulars positius que les confirmin. En una línia similar es pronunciaren R. Carnap i B. Schilick, en posar l’èmfasi sobre les dificultats generades pel principi de verificació, que, segons ells, en cap cas no podia emparar-se en un nombre finit d’observacions sensibles. D’altra banda, N. Goodman també incidí en el problema de la inducció, en demostrar els anys 50 que el problema restava vinculat a qüestions molt generals de metafísica i de filosofia del llenguatge.

L’empirisme lògic, però, presentava un altre problema, ja que s’escudava en un llenguatge fonamentat en enunciats observacionals, suposadament capaços de descriure allò que és donat per l’experiència. Per als neopositivistes, aquesta circumstància havia de conferir contingut a qualsevol ús significatiu del llenguatge. L’asseveració esmentada, però, va topar amb les rèpliques d’una munió de filòsofs contemporanis, que no reconegueren pas aquesta capacitat en el llenguatge empirista. Entre ells, s’hi comptava el mateix Popper, qui afirmà que el contingut de les hipòtesis científiques radicava exclusivament en llur possibilitat de ser falsades.

Així doncs, el falsacionisme, a banda de la seva contribució a l’esfondrament dels postulats neopositivistes (entre ells, el dogmatisme que gravitava al voltant del concepte de verificabilitat), va servir per a revifar la noció de teoria i per a reivindicar la importància del procés històric en la seva formació. Un historicisme, emperò, severament atacat des del corrent fenomenològic exponenciat per Husserl, qui argumentava que la història per sí mateixa no pot aportar res que tingui validesa absoluta (Caballero, 1996: 446).

L’enèsim detractor del neopositivisme el trobem, dintre de la tradició marxista, a l’Escola de Frankfurt, concretament a la figura de M. Horkheimer (1895-1973). Aquest teòric, al seu llibre Crítica de la raó instrumental, acusà els empiristes de voler avortar l’intent de racionalització encentat a l’època il·lustrada, mitjançant una progressiva instrumentalització i formalització.de la raó (cfr. Horkheimer: 1973, cap. 1).

Fora de la tradició continental i dintre de l’escola nord-americana, T. S. Kuhn (nascut el 1922) proposà el concepte de paradigma científic com a una alternativa al de teoria, bo i definint-lo com el conjunt de creences, valors i tècniques compartides en un moment històric donat i en condicions socials concretes. La multiplicació d’anomalies en els paradigmes és allò que motivaria la seva desaparició, juntament amb la pèrdua de suport social i acadèmic per part dels científics que l’abracen. Per tant, val a dir que, també s’aferra al factor psicològic tan abastament desestimat per Popper (Cadevall, 1986), exposat a la La lògica de la investigació científica (1986, 79 i ss). Tal i com va fer Khun, un dels alumnes de Popper, Imre Lakatos (1923-1974) —qui precisament acusà el seu mestre d’inductivista (Stove, 2002)— també posà l’accent en el psicologisme. Sense anar més lluny, Lakatos va demostrar que la imaginació i l’ús de contraexemples exercien un paper decisiu en la ciència. Segons el teòric hongarès, la investigació científica havia de considerar-se en termes d’unitats que van més allà de les teories individuals: els programes d’investigació, formats per teories que comparteixen un rerafons de supòsits metodològics i metafísics, els quals es recolzarien mútuament (i que, de retruc, abonen un terreny vedat per als empiristes lògics).

Ans tots aquests teòrics referits no són pas els únics opositors que es cobrà l’empirisme. S’ha de considerar que des del neopositivisme es postulava que hi havia semblances al món independents, deslligades de qualsevol sistema de conceptes. Aquesta circumstància fou negada per la filosofia contemporània del llenguatge. Al respecte, caldria al·ludir a la concepció semàntica de les teories, que les interpretava com a un conjunt no d’enunciats, sinó de models. Allò que identificava una teoria havia de ser no la forma dels seus enunciats, sinó el que deia sobre el món. Una teoria, a més, no podia pas caracteritzar-se per les relacions sintàctiques entre els seus components (Prades, 1997).

Dintre d’aquestes teories semàntiques, l’estructuralisme va filar més prim que Kuhn en disseccionar l’estructura interna de les teories científiques. Alhora, els estructuralistes van interessar-se per les condicions formals que possibilitaven l’aparició del sentit. Un sentit, tanmateix, que ja no depenia, com a les tesis empiristes, d’una relació entre subjecte-objecte. De fet, l’estructuralisme buscarà la lògica interna d’una estructura donada, indagant el sistema de relacions que la composen i les lleis que la regulen (Lleixà, 1989: 289). I tot això concebent l’estructura interna d’una teoria científica com una xarxa de components diversos (distinció entre el nucli permanent de la teoria i els components que es poden canviar amb més facilitat).

Nogensmenys, no podríem acabar aquest breu recorregut sense al·ludir a una altra causa de l’abandonament de la teoria empirista, i que és passada per alt pels diferents autors consultats (fins i tot, pels materials didàctics d’aquesta assignatura). Això faria al·lusió a l’obsolescència d’una teoria i/o paradigma, no per falta de suport social (com diria Kuhn), ans per un canvi de les condicions socials de la realitat estudiada. Com a mostra, podríem fer esment -des de les Ciències de la Comunicació- del model de la comunicació unidireccional proposat a finals dels anys 40 per Weber, i que esdevindria inoperatiu en produir-se, uns deu anys després, la massificació dels media (a la que intentaren donar resposta teòrics com N. Chomsky o, dintre de l’àmbit català, M. Rodrigo) (Jones, 1998).